L’obsolescència i el progrés en els sectors econòmics

Mai, en el conjunt de tota la història de l’humanitat, hem tingut un ritme d’obsolescència tan ràpid en els diferents sectors econòmics de la societat. Cada cop més hi han

L’obsolescència d’una activitat econòmica pot tenir diverses causes:

1. Activitat contaminant que ja disposa d’una alternativa (p.e. Erkimia a Flix, fibrociment amb asbest de l’empresa Uralita)
2. Activitat amb un cost i dependència energètica elevat que ja disposa d’una alternativa menys costosa (centrals tèrmiques de carbó)
3. Activitat amb un cost humà X que després de certs canvis necessiti menys capital humà (X-Y) (En general qualsevol indústria)
4. Activitat que costa X temps i que amb certs canvis augmentaria el seu rendiment a X-Y (Qualsevol activitat econòmica que pugui fer ús de les NNTT i dels progressos tecnològics)
5. Nous canvis tecnològics que provoquen l’obsolescència d’antigues estructures (Cas SGAE, editorials i discogràfiques, democràcia parlamentaria)

A mesura que progressem cada cop més ens trobarem amb situacions estranyes com aquestes i haurem de trobar noves formes d’abordar els problemes que vagin sorgint per a poder evolucionar com a espècie. No sols hem de parlar de conceptes econòmics sinó de qualitat de vida, respecte al medi ambient, eficiència energètica, reducció de la jornada laboral.

Per ficar un exemple, per una banda ens podem trobar que per seguretat i per finalització de la vida útil d’una Central Nuclear aquesta s’hauria de tancar però que els treballadors i els sindicats demanin que aquesta es mantingui oberta per, lògicament, salvaguardar els seus llocs de treball, evitar la ràpida depressió econòmica en una comarca amb monocultiu econòmic i l’entrada de grans sumes de capital als Ajuntaments propers.

Qui decideix què és el que prima, doncs? El factor econòmic impedeix veure més enllà de les cadenes que imposa; posant en segon terme aspectes com els mediambientals o la qualitat de vida. I inclús el propi futur econòmic d’un territori! (Està demostrat que al voltant d’una central nuclear són poques les empreses i indústries que decideixen instal·lar-se, a més, el fet de tenir una central nuclear incrementa espectacularment el PIB/càpita (això no significa més riquesa real) d’una comarca i pot tenir conseqüències en la repeció d’ajuts i subvencions al no considerar-se una comarca deprimida econòmicament)

Fotografia de machacon

Per això, crec que el govern ha de vetllar no per a mantenir grans estructures i indústries que acaben per perdre tota la seva funció dins l’estructura econòmica, com reals morts vivents, sinó per reestructurar aquells sectors que necessiten d’una revisió, sempre tenint en compte factors econòmics, socials, mediambientals i culturals. Ha de vetllar per a que el factor econòmic no sigui l’únic que tingui rellevància.

Crec que la tasca del govern segons causa d’obsolescència hauria de ser;

1. Activitat contaminant que ja disposa d’una alternativa
   Deixar de subvencionar matèria prima de qualsevol indústria contaminant ja que això perpetua l’activitat obsoleta. Subvencionar i ajudar a la indústria que vulgui transformar la seva producció a un sistema més respectuós amb el medi i els ciutadans, sempre ficant terminis de canvi difícilment ampliables. Carregar d’imposts a les activitats econòmiques més contaminants en cas de que hi hagi alternativa, tant en la producció com en el consum, que serviran per a subvencionar a les indústries que vulguin fer el salt a un model més sostenible.
2. Activitat amb un cost i dependència energètica elevat que ja disposa d’una alternativa menys costosa
   Deixar de premiar econòmicament la compra de matèria prima no-autòctona si hi ha alternatives autòctones (p.e. Carbó vs. Vent) Crear plans de transformació paulatinament de l’industria X a la Y. Amb plans de formació als treballadors, premiant a les empreses que es vulguin transformar amb descomptes fiscals. A més, aquest tipus d’indústria sol tenir lligat el monocultiu econòmic i sol crear una gran dependència econòmica per part dels Ajuntaments, l’Administració doncs ha de vetllar per a potenciar la diversificació de l’economia i contrarestar els efectes negatius d’aquella indústria beneficiant aquell territori amb més serveis socials i ciutadans.
3. Activitat amb un cost humà X que després de certs canvis necessiti menys capital humà (X-Y)
   Això té una solució base que és la reducció de la jornada laboral que des de aprox. 1900 no s’ha reduït al nostre país. Això provoca la redistribució dels llocs de treball, reducció de l’atur i es reparteix més equitativament la riquesa. En època de bonança es pot mantenir un nombre de treballadors que, quan hi hagi depressió econòmica acabaran al carrer. Aquest és l’efecte de una jornada laboral poc lògica amb els temps que corren. Ha augmentat l’eficiència laboral gràcies a les NNTT i per tant un treballador té una força de treball moltes vegades superior a la d’un treballador de fa 100 anys.
   En comptes de mantenir llocs de treball innecessaris aquests es poden reubicar en altres sectors on puguin ser productius (aquest podria ser el cas de l’administració pública).
   Aquí cal contar el capital econòmic i sociocultural que en l’estructura actual no es compatibilitza, i que de reduïr-se la jornada laboral continuaria augmentant, com poden ser tots aquells projectes que es duen a terme fora de la jornada laboral de les persones. Podem parlar, per exemple, del treballador que, un cop acabada la seva jornada laboral participa en el desenvolupament d’un programari gratuït de gestió d’empreses que després una empresa X pot utilitzar per augmentar la seva eficiència (lo que li suposa un benefici econòmic).
4. Activitat que costa X temps i que amb certs canvis augmentaria el seu rendiment a X-Y
   L’Administració Pública ha d’implicar-se activament a assessorar tota aquella activitat econòmica que pugui fer ús de les NNTT de manera que li permeti aconseguir qualsevol tipus d’eficiència. Des de l’Administració, inclús podria desenvolupar-se programari i suites, sota codi obert, per a aconseguir aquesta fita.
5. Nous canvis tecnològics que provoquen l’obsolescència d’antigues estructures.
   Ens podem trobar amb el cas de que grans estructures poc transparents i molt jerarquitzades, com l’SGAE i grans segells discogràfics, es vegin amenaçats per la democratització de les estructures (en aquest cas la democratització de la cultura) i d’aquesta manera perdin poder. El Govern, doncs, ha de vetllar per mediar entre aquestes grans estructures obsoletes que actuen com a grans lobbies de pressió i la ciutadania. El progrés no pot mai anar enrere per molt que alguns vulguin. La meva opinió és que, en aquest cas, lo ideal seria que la jornada laboral fos molt reduïda i amb una retribució suficient per a poder viure dignament i que la majoria de creacions culturals fossin, doncs, fruït d’un ampli temps d’oci.

El progrés no pot aturar-se. Ens dirigim cap a un model de món on el factor econòmic ja no és la peça clau sinó que ha de compartir importància amb els Drets Humans, amb la sostenibilitat i el respecte al medi ambient, amb la qualitat de vida de les persones.
I tot això només ho podem aconseguir si disposem d’un sistema democràtic modern, transparent i participatiu, al servei dels ciutadans.

He tingut un déjà vú: impressió 3D, revolució i canvis

No hi ha dubte de que les tecnologies d’escaneig, modelació i impressió en 3D esdevindran una revolució enorme de les estructures econòmiques i que portaran irresistiblement a repensar el valor econòmic d’aquell coneixement que pot esdevenir en objectes tangibles. Obviament, amb la pressió contrària de bona part de l’Indústria.

En el moment en que s’escriu aquest text centenars de persones ja estan compartint dissenys d’objectes llestos per a imprimir. També disposem d’una empresa que es dedica a fer impresions d’objectes per encàrrec. I inclús un projecte, de codi lliure, que persegueix crear una impresora capaç de duplicar-se a ella mateixa. Senyals inequívoques de que aquesta tecnologia s’encamina a ser una revolució semblant a la que vam viure durant els anys 90, amb Kazaa o Napster.

El disseny d'en Todd

Però la senyal més inequívoca de que aquesta tecnologia farà vibrar els models productius actuals és el fet de que aquesta setmana l’empresa Paramount ha denunciat[6] la impresió d’una rèplica d’un, atenció!, cub com el que apareix a un film d’en J.J. Abrams. Què sàpiguem el primer cas de Pirateria 3D al món. No serà l’únic.
Podem veure en aquesta actitud els mateixos esquemes que ja hem vist sorgir de la indústria discogràfica envers l’auge dels sistemes de compartició d’arxius P2P.

Si aquesta tecnologia prospera, caldrà veure cap a on es decanta la balança. En un futur, de ben segur, apareixeran dissenys d’objectes sota llicències lliures i també, inevitablement, còpies pirata d’objectes originals cada cop més senzilles de fer gràcies a la, també incipient, tecnologia d’escaneig 3D.

Auguro que no estem davant un simple canvi industrial, sinó en un radical canvi social, productiu i d’empoderament de la ciutadania envers la producció i consum de coneixements, tant materials com immaterials.

Bloc de l’autor del disseny amb CAD del cub:
http://toddblatt.blogspot.com/2011/06/cease-and-desist.html

¿Quien es violento? Anulación de partidos violentos

Hay que acabar, y de forma tajante, con todo aquel partido que defienda o promocione la violencia y, a su paso, se atente contra los valores de la democracia y los Derechos Humanos Universales.

Por esta razón pido expresamente la anulación de activitad, hasta que vuelva a los cauces democráticos y pacíficos, del Partido Socialista Obrero Español, ya que actualmente está gobernando un país aunque sus métodos son antidemocráticos y de fomento de la violencia, y de todos aquellos partidos que fomenten la violencia o que incluso la justifiquen económicamente.

El PSOE, sin ningún reparo se ha pasado por el Arco del Triunfo la ley de venta de armas y en toda la legislatura se han dedicado a vender armas a países con dictaduras, a países con conflictos armados permanentes y a países que no respetan los Derechos Humanos. ¡Y todo esto con un discurso de pacifismo, alianza de civilizaciones y democracia! Muchas de las armas con las que los regímenes totalitarios han reprimido al pueblo árabe durante las revueltas han estado subministradas por España. Han defendido incluso la venda de armas a países cómo Marruecos. Este partido ha fomentado y permitido la venta de armas (incluso bombas de racimo) a paises cómo Líbia [2], Egipto, Túnez, Arabia Saudí, Israel además de muchos otros paises [2] de dudoso carácter democrático. Recientemente Comercio ha suspendido la venta de armas sólo a paises del Norte de África en una clara estrategia de lavado de cara. Por si fuera poco se ríen en nuestras caras diciendo que España cuenta con una de las leyes más ¡OJO al dato! garantistas y transparentes, aunque lo cierto es que la venta de armas se decide en reuniones de una junta ministerial (JIMDDU) de carácter opaco y secreto, las actas de las cuales son secretas, amparandose en la Ley de Secretos Oificiales firmada por el famoso demócrata Francisco Franco.

El PSOE ha convertido España en una potencia mundial de la venta de armas, sin dudar en momento en saltarse las leyes éticas y democráticametne establecidas sobre venda de armas.

Además el presupuesto de Investigación militar supone 3 veces más que el dedicado a investigación científica básica, más de 5 el de investigación sanitaria y 22 veces el de investigación agraria, estos fondos no han recibido recorte mientras que la investigación en las Universidades ha recibido un grave revés con la justificación de la crisis. Sólo 5 empresas vinculadas a la industria militar se llevan el doble de dinero público al que reciben en conjunto todas las Universidades españolas y el CSIC para I+D civil.

Y no, no son los únicos. Sabemos, y con una simple búsqueda en Google podemos encontrar esa información (por eso tanta prisa en controlar Internet) que tanto el PP cómo otros partidos tradicionales (véase PNV, CiU, etc.) no se inmutan ni una pizca y colaboran con todos estos actos de violencia. Estos partidos son los que critican y tildan a los indignados de antidemocráticos y violentos, estos son los que envían a los antidisturbios a abrir cabezas mientras aplican en sus Parlamentos (ya faltos de su connotación democrática) leyes impopulares y violentas por cauces totalmente antidemocráticos ya que ni estaban en sus programas electorales ni han abierto medios de participación ciudadana.

HIPÓCRITAS Y CÍNICOS.
HAZLO CORRER.
Esto no va a salir en ningún medio, a menos que corra por la red. 

La mala memòria dels mercats

Entres a un supermercat, vas caminant pels seus passadissos i et vas fixant en els productes exposats: Dos coses tenen rellevança: Un envasat magnífic, cridaner, simpàtic, alegre i un preu amb lletres ben grans.

Apropant-nos a un estant on estan situats els productes làctics podem veure com en un paquet de formatges hi està representada una vaca somrient pasturant en un prat idílic. Això provoca una reacció simpàtica en el consumidor, una relació positiva. Els miracles de la publicitat i un bon màrqueting. Psicologia pura i dura dels qui tenen coses a amagar i molta cara.

Imatge extreta d’AnimalNaturalis

Però, i si resulta que en realitat aquesta vaca viu en una gàbia pocs centímetres més gran que ella amb unes condicions insalubres i denigrants? I si resulta que el pot de crema miraculosa que presenta una noia maca i somrient és testada en conills als quals els hi fiquen la crema als ulls  per a comprovar quan tarden en quedar-se cecs? I si resulta que l’or de la polsera que compres per a la teva parella pensant amb lo feliç que es posarà està extret per nens de 6 anys treballant 12 hores diàries? I si resulta que el jersei on fica “ALL THE CILDRENS MUST BE HAPPY” està fabricat amb cotó extret per nens al Kazakhstan? Mai ho sabràs, per que no es contempla aquest tipus de cost.

Exacte, ens enganyen. Ja que resulta que, avui en dia, tan sols hi té cabuda el cost econòmic d’allò que es produeix mentre que s’obvien altres costos tant o més importants com podrien ser el cost humà, el cost ecològic, el cost ambiental, el cost en la salut de les persones entre d’altres. Si aquest fet el conjuntem amb el nostre món, deslocalitzat i globalitzat, podem comprovar com hi ha empreses que, buscant el màxim rendiment econòmic, van a la cerca de pitjors condicions laborals, pitjors reglaments en temes d’ecologia, pitjors drets en temes de defensa de les minories ètniques i millors condicions per a la seva activitat a costa de, bé, a costa del que sigui.

Els diners i els productes no tenen memòria, com més llarg és el seu canal de producció i distribució més difícil serà trobar l’origen d’aquest i amb quines condicions ha estat fabricat. Tot està muntat per a que no puguem veure la cara fosca del món i que a l’hora en siguem còmplices.

Els consumidors hem de reclamar el nostre dret a conèixer no tan sols el cost econòmic d’un producte sinó totes les condicions rellevants en la seva producció i distribució. Per això crec que seria genial que s’etiquetessin, a l’igual que es fa amb el tabac, amb advertències sobre els costos indirectes que conté el producte.

Etiquetes que donen informació sobre el cost no-econòmic

Las voces en la Calle, la sordera en el Parlamento

Acampada de Tarragona

Ya llevamos más de medio mes de acampadas en las plazas de todas las ciudades de España y parece que aquí no ha pasado nada para los apoltronados en un sistema político agigantado, arcaico y de engranajes lentos, estos son los partidos y políticos tradicionales. Los profesionales. Los de todo para el pueblo pero sin el pueblo. Los de la democracia de pandereta.

Gente de todo el país y de toda índole ha salido a la calle para mostrar que su frustración se ha convertido en indignación, reclamando una democracia sana, es decir, una democracia justa, transparente, participativa. Una democracia del pueblo y con el pueblo, diseñada para el siglo XXI.

Bien, después de tantos días de indignación en las calles, los políticos siguen haciendo oídos sordos, cómo si aquello no fuera con ellos, siguen con el mismo paripé que antes del 15M, inmersos en las mismas estructuras políticas magnánimas que acontecen siempre en corrupción, autoritarismo, incumplimiento de los derechos humanos y más.

¿Cómo puede ser que en un país supuestamente democrático, gobernado por un partido supuestamente progresista, ningún político se haya acercado a escuchar que reclamaciones y cambios pide la gente? ¿A quien representan?

Lo digo y no me cansaré de decirlo: Si existieran mecanismos reales y vinculantes de participación ciudadana no estaríamos en las plazas, si nos vemos obligados a salir a las calles a indignarnos es por que los políticos, pseudo-demócratas, no nos dejan alternativa, no nos dejan participar activamente en el sistema. Así que en las calles y/o en la red estaremos hasta que eso cambie. Por que esto es el siglo XXI y está más que demostrado que estamos veinte pasos por delante de ellos gracias a la red y las nuevas tecnologias, ahí se gesta la revolución por cada nuevo proyecto que se comienza.

Val la pena seguir parlant d’esquerres i dretes?

A Espanya, com segurament a molts d’altres llocs, tenim una forma molt polaritzada de veure la política. Per a nosaltres tan sols existeix l’esquerra o la dreta, els “rojos” o els “fatxes” i per reducció, socialista=esquerres – liberal=dretes.

Imatge de Katja Torres

Això pot ser que tingués sentit fa molts anys, però l’història ens ha ensenyat com aquestes reduccions ens porten a contradiccions i afirmacions equivocades. Anant una mica alluny podem veure com a l’antigua URSS, en època d’Stalin, es practicava un socialismea estatista amb política social molt autoritària. O com el PSOE, que porta per nom “socialista i obrer” i que ara es declara socialdemòcrata, ha tingut una política econòmica neoliberal, ven armes a països que no respecten els drets humans, accepta reformes regressives dels drets laborals i gira el cap advant el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.

Davant d’aquestes incongrüències al simplificar les opcions polítiques crec que lo més adient, avui en dia, i més tenint en compte que han sorgit partits que no es poden emmarcar dins l’esquerra ni la dreta, seria generalitzar dos altres termes a l’hora de parlar de política: Progressisme o Conservadurisme.

Progressisme com a tota aquella actuació que porti una millora substancial en la vida, drets i llibertats individuals i col·lectives de les persones i del seu entorn. Aportant, a la vegada un equilibri just adaptant-se a les realitats.

Conservadurisme com a tota aquella actuació que pretengui preservar un model antic, ja sigui econòmic o social,  en comptes d’adaptar-se a les realitats del moment.

Evidentment, ni una ni l’altra són dolentes de per si, tot dependrà del moment i la situació.

M’he pres la llibertat d’elaborar un eix de coordenades molt DIY situant alguns dels partits de l’espectre polític actual.

Per una banda hi ha progressisme-conservadurisme respecte la visió de drets socials. He tingut en compte com tracten temes com els drets humans, regeneració democràtica, la participació ciutadana, la defensa de l’Estat del Benestar, polítiques socials, transparència, el be social enfront el benefici econòmic privat, etc.

I per una altra banda socialisme-liberalisme respecte a la visió politico-econòmica. En aquest cas he tingut en compte el grau de privatització de institucions públiques de caire bàsic, control de l’economia i la política per part de grans lobbies, el grau d’interés per conceptes com el cost indirecte dels productes o la petjada ecològica, etc. (Aclaració: en aquest cas no es parla de liberalisme social)

Un cop acabat m’ha sorgit aquest, millorable, eix de coordenades on he situat alguns dels diferents partits espanyols i catalans de l’espectre polític. Si creieu que seria interessant ficar-hi algun altre partit deixeu-ho als comentaris.
Obviament, també, es podrien crear altres eixos tractant individualisme-autoritarisme, llibertats individuals – bé col·lectiu, etc.

#AcampadaTGN: Èxit i frustració. L’invasió dels antidemocràtics

Avui, després de marxar per poc més de 24h, he tornat a #AcampadaTGN. He estat, juntament amb molta gent que portaven una llavor d’esperança al cor, part activa d’aquest moviment de gent indignada. De mica en mica hem anat millorant i cada cop venia més gent a les assemblees. Però avui m’he trobat amb un panorama que m’ha fet prendre la decisió d’abandonar el vaixell d’#AcampadaTGN.

Han pres part de l’organització de les assemblees gent amb un sentit de la democràcia un xic distorsionada.

Avui he arribat a Tarragona amb la il·lusió de llegir un petit manifest bàsic al qual tothom s’hi pogués adherir (veure nota al final), ja siguis d’esquerres, de dretes, empresari, treballador, jove, autònom, nen, ancià, home o dona. Durant tot el dissabte vam estar treballant, molta gent de l’Acampada, en aquest manifest bàsic que servis com a punt de sortida per a una democràcia real.

Durant el dissabte havia seguit el twitter, el facebook i havia tingut converses amb amistats i la sensació que transmetien era de decepció: no estaven d’acord en decidir propostes molt específiques i extremadament polititzades en assemblea ja que no tothom podia dir la seva opinió, no escoltava el que es deia, d’altres que no era democràtic i que era força impossible que es dugessin a terme decisions específiques en assemblees de 10.000 persones on no es recollia la veu i vot de tothom. No hi havia clar un model de votació i s’estaven prenent decisions molt a la lleugera. Fins i tot a Tarragona hi havia gent que proposava fer les assemblees de 500 persones per mitjà de consens, sense votació!

Per tot això havia pensat que lo ideal seria escriure un manifest de punts bàsics que ens unís a tots i es convertissin en puntals per a una democràcia real.

Arribat a #AcampadaTGN i parlant amb els qui portaven l’assemblea, abans de que aquesta comencés, primer m’han intentat vetar, evitant que proposés el manifest bàsic a l’assemblea. El motiu? Que s’havia de seguir amb el manifest d’ahir, un manifest on es parlaven de propostes molt específiques.

Tot i així, per la meva tossudessa, he aconseguit el dret a parlar. He explicat per què jo creia que era adient un manifest de base al qual s’hi pogués adreçar qualsevol tipus de persones, tant de dretes com d’esquerres. L’he llegit, i just acabar ha pres el micròfon un home, sindicalista, que s’ha posat a dir que era mentira que hi hagués gent de dretes a l’assemblea (suposo que els devia conèixer a tots), que allà tots érem obrers putejats, als quals ens donaven pel cul els burgesos.

Jo he tornat a agafar torn de paraula i he explicat que no creia que fóssim homogenis, no erem tots siguem iguals, he explicat que jo havia estat des de feia dies i havia parlat amb empresaris, parats, joves, treballadors, autònoms, etc. Tots indignats.

Després d’això ha sortit un noi a mofar-se de la democràcia directa que es proposava al manifest que havíem fet i a recriminar-me que jo ahir dissabte no havia estat a l’assemblea.

Tot i així s’ha continuat, sense votar-ho (o almenys a mi no m’ha semblat una votació), el manifest de propostes específiques (m’agradaria saber quanta gent allà sabia que és la renda bàsica que es parlava en un  dels punts del manifest de propostes específiques).

Jo, personalment, em desmarco d’#AcampadaTGN. Ha sigut una experiència increïble, he conegut gent molt gran, gent de carrer, gent que no ha dubtat en sortir al carrer, gent que m’ha tasmés esperança. Amb això em quedo. Em quedo amb el fet de que milers de persones han sortit al carrer i han fet una demostració de força, em quedo amb el fet de la ràpida autogestió a la plaça per conviure-hi. Em quedo amb el fet de que sol un dia després d’acampar ja teníem internet gratuït i lliure a tota la plaça, i amb moltes altres mostres d’organització. Per tot plegat ja ha estat un èxit. Per la meva part continuaré lluitant com he estat fent durant aquest temps, seguiré posant els meus esforços en Pirates de Catalunya, on em trobo més agust defensant un ideari que aposta per una democràcia real. Tot i així dono tot el meu recolzament a #AcampadaTGN, i espero que vagi a bon terme.

Us adjunto el text que he llegit i el manifest de mínims:

Hola. No hem d’oblidar que aquí estem gent de tot tipus, amb diferents tendències ideològiques i motivacions.

Aquí ens hem trobat per reclamar una democràcia real, un punt de partida que ens permeti canviar el món. No hem de caure a la trampa de començar a fer propostes que podrien ser votades en un futur per mitjà de democràcia directa.

La democràcia directa ens permetria que els ciutadans prenguéssim el control de les nostres vides i de la societat. Ens permetria aturar lleis i propostes impopulars i proposar-ne de noves.

Per tant us proposo el següent manifest bàsic que tingui com a objectiu consolidar una democràcia real, al qual tothom s’hi podria adherir independentment de la seva tendència política.

Hem ed canviar l’arrel del sistema per a, en un futur, poder moldejar-lo.

Llavors he llegit el manifest:

Aquestes són un seguit de propostes que pretenen millorar la democràcia i que esdevingui en una de real. No pretén ser un manifest ni de dretes ni d’esquerres.

1. Defensa a ultrança dels drets humans.
2. Democràcia participativa-directa: Volem que totes les decisions que afectin les nostres vides puguin ser decidides per mitjà de sistemes de participació ciutadana.
3. Transparència total a l’administració tant en la seva gestió com en l’àmbit econòmic, volem saber que es fa amb els nostres impostos i que estàn fent els polítics. La ciutadania tenim dret a conèixer i ser auditors.
4. Finestreta única: Centralització i telematització dels tràmits burocràtics per a simplificar-los i agilitzar-los.
5. Reforma de la llei electoral: que sigui més proporcional, que el vot en blanc es comptabilitzi com a escons buits, llistes obertes.
6. Eliminació dels paradisos fiscals.
7. Blindatge de l’Estat del Benestar i dels drets socials bàsics.
8. Eliminació dels privilegis de la classe política.
9. Reducció dels pressupostos bèl·lics. Eliminació de subvencions públiques a la indústria armamentística.
10. Que les entitats financeres rendeixin comptes davant de la societat.

Per acabar em quedo amb un comentari vist al facebook, veritats com a punys:

“Aquest moviment era d’unió: Voler una verdadera democracia, sense corruptes, on capiguem tots, gent d’esquerra, de dreta, nacionalistes. Regeneració democratica y justicia independent. Amb les concrecions ens tornem un moviment d’un color polític, llavors som com un partit.”

Si no es aquí en Ascó y sino en Japón

“El almacén de residuos está diseñado para soportar todo tipo de accidentes. Y aquí no existe un riesgo de movimientos sísmicos de la misma intensidad de Japón”
R.V. El Barandas

Com si estiguessim en un programa televisiu començen les semblances raonables!

Al Japó van falsificar registres de Seguretat, a Ascó van amagar uns fets que atentaven contra la població dels voltants i van manipular els sistemes de control.

Al Japó deien que les Nuclears estaven dissenyades contra aquest tipus de catàstrofes i que eren  segures. A Ascó, on ja hi han hagut problemes de seguretat, ens intenten vendre el mateix, com encara insisteix el seu alcalde amb el cementeri nuclear.

El que realment em queda més clar de tot plegat és que l’indústria de l’energia nuclear és universal; opaca i mafiosa arreu del globus, i el Japó no n’era l’excepció, com demostren també uns cables de Wikileaks.

S’engega una botiga gratuïta a la Ribera d’Ebre

De la viquipèdia en castellà sobre les botigues gratuïtes (freeshop):

“En el 183 de la calle Brunnen, en Berlín, hay un extraña tienda. Ropa, música, libros, juguetes y otros objetos esperan a que alguien entre y se los lleve totalmente gratis. Es la Umsonst Laden. Cada día viene alguien y se lleva algo y, sin embargo, la tienda está cada vez más llena. Una utopía que ya funciona en unas 20 ciudades alemanas.”

Des d’ahir disposem, a la Ribera d’Ebre, d’una botiga gratuïta on-line, enmarcada dins del projecte VolsTens, que ens permet obtenir i oferir objectes entre les diferents persones de la comarca sense necessitat d’efectuar un intercanvi.

Aquest tipus d’iniciativa té com a finalitat fomentar de manera pràctica la reutilització d’objectes que abans anaven a parar a la deixalleria i que a altres persones els hi pot ser útil. És tot un repte que aquest projecte funcioni a la xarxa, precisament per això des del projecte VolsTens s’ha decidit obrir botigues, anomenades nodes, regionals que permetin fomentar aquests intercanvis per proximitat entre les persones interessades.

Seria genial poder obrir, en un futur, botigues gratuïtes físiques sota el paraigües d’un mateix projecte. Si algú s’anima a fer-ho a la Ribera d’Ebre o té altres propostes tan sols cal que enviï un correu a riberaebre[@]volstens.org (sense les corxetes). Actualment s’està pensant d’expandir-ho arreu de les Terres de l’Ebre creant un node que englobi totes les comarques ebrenques.

Tot plegat ha estat gràcies a la feina de l’administrador de la botiga gratuïta a la xarxa VolsTens, oberta des de fa molt temps i que ha volgut dur a terme l’iniciativa d’obrir noves botigues regionals .

L’enllaç a la botiga clicant a VolsTens Ribera d’Ebre. També te’l pots afegir al teu lector de feeds per mitjà dels RSS que trobaràs al peu de la pàgina per a estar al dia de tot el que s’ofereix i es demana.

El futur no està escrit, comparteix-lo!

Renovar-se o morir. La màxima del màrqueting de tota empresa per adequar-se als nous temps i a les noves exigències del mercat.

El projecte o experiment social que duem a terme tots els humans en aquest pedaç de matèria anomenat planeta Terra necessita renovar-se.

Les estructures social, política i econòmica, interconectades totes elles, necessiten renovar-se a les noves exigències i realitats de la societat.

United Hands By FotoRita [Allstar maniac

La internet està revolucionant la forma d’entendre íntegrament la societat, i això que ens trobem tan sols en els inicis d’aquesta nova era d’infinites possibilitats. Actualment és possible tot allò que era costós i impossible fa vint anys. Gràcies a la tecnologia i a la xarxa una persona produeix moltíssim més que fa 30 anys i en canvi es treballen les mateixes hores que fa 100 anys. Gràcies a la xarxa milers de persones s’han pogut coordinar horitzontalment per a fer caure dictadors. Gràcies a la xarxa s’han engegat milers de projectes socials, tecnològics, culturals; la xarxa està tornant a conectar-nos després del nostre individualisme esdevingut d’una societat que ha menyspreuat i eliminat tot tipus de relacions entre els grups socials i d’espais d’intercanvi sociocultural, o si més no, els ha burocratitzat.

En aquest món de la xarxa tothom som prosumidors (productors i consumidors a l’hora) i és inevitable el compartir tot tipus de coneixement, per molt que els qui monopolitzen el poder vulguin evitar-ho, mostrant un gran desconeixement del que és la xarxa.

Fa poc vaig veure textos i vídeos sobreuna tecnologia emergent, l’impresió 3D, que et permet fabricar tot tipus d’aparells i objectes 3D a partir de dissenys. Què passarà en un futur quan aquesta tecnologia avanci i tothom pugui imprimir allò que desitgi, inclòs imitacions d’objectes quotidians i patentats? Que passarà quan es puguin piratejar objectes i quan la filosofía i metodologia del codi obert s’apliqui a l’impresió 3D? Aquí en tenim un exemple i aquí una impresió 3D impresionant . És inevitable que la gent comparteixi el coneixement, sigui aquest lliure o restrictiu, i aquest coneixement està començant a sortir de la pantalla per convertir-se en alguna cosa tangible. Per començar, la crònica d’una mort anunciada del sector del modelisme i maquetisme.

Segons jo veig les coses, el futur hauria de passar, amb reminiscències de pensadors com Kropotkin, i d’alguns animadors socioculturals, entre d’altres•, per una societat on es reparteixi el poder i la riquesa entre tots els integrants, on es treballi remuneradament el temps necessari per a produir allò necessari per a la vida i la resta del temps l’utilitzi cada individu, dins d’una societat rica socioculturalment, als fins, també productius, que més estimi dins de la ciència, l’art, la cultura, la tecnologia, la medicina, compartint amb tothom aquests coneixements que, inevitablement, tenen aquest fi. Una societat on tothom tingui a l’abast eines per desenvolupar qualsevol mena de projecte, democratitzant així el coneixement i la seva producció.

Tot plegat tan sols es pot aconseguir si la societat arrabassa el poder dels qui el monopolitzen i que no pretenen redistribuir-lo entre la societat. La xarxa és una eina que ho està fent possible i se’ls hi està anant de les mans i els hi fa por, per això la seva insistència en emmordassar-la .

Banner CDG de conservas

L’objectiu final de l’existència humana és aconseguir el màxim gaudi i benestar per a tots els integrants o el benefici dèspota i injustificat d’uns sobre d’altres?
Reclamem i construïm la tecnologia amb una finalitat humana.

• La animación sociocultural surge en Europa, no como una moda más, sino como una respuesta necesaria a la desvalida situación del hombre postindustrial (Ventosa, 1989).